Educació emocional: com acompanyar "rebequeries", col·lapses i emocions intenses
Les emocions no són bones ni dolentes: són informació
L’educació emocional ha de partir d’una idea essencial: les emocions no són bones ni dolentes. Són missatges. Informació sobre el món intern de l’infant i sobre com està vivint el que passa al seu voltant.
Algunes emocions seran més agradables —com l’alegria o la curiositat— i d’altres més intenses o incòmodes —com la ràbia, la por o la frustració—. Però totes tenen el mateix valor: ajuden a comprendre necessitats, límits i experiències. Aprendre a “llegir” què diu cada emoció, doncs, és clau per a una vida emocionalment saludable.
Acompanyar les emocions dels infants no és ensenyar-los a “controlar-se”, sinó aprendre a entendre què estan comunicant amb el que senten.
També ho és acceptar que sentir X emoció no fa les persones bones o dolentes i per tant, cal crear espais per poder expressar de forma sana allò que es sent, sense reprimir les emocions incòmodes. És a dir, un nen/a pot estar molt enfadat i té dret a estar-ho i a expressar-ho de forma sana. Perquè l’emoció en sí no està “bé” o “malament”. Totes les emocions aporten informació imprescindible per viure (i sobreviure)
Quan una emoció és intensa, què ens està dient el sistema nerviós?
En infants (i també en adults), de vegades veiem reaccions emocionals que no semblen “proporcionals” a la situació, com plors intensos, crits sobtats, bloquejos… sobretot en el cas d’infants petits, que tenen el sistema nerviós encara immadur, o de persones molt sensibles (especialment les neurodivergents). Però gràcies a la neurociència sabem que això té una altra lectura molt més útil i compassiva: quan una emoció és molt intensa davant d’un estímul que no és objectivament perillós, sovint el nostre sistema nerviós està activant una memòria emocional antiga.
És a dir, en algun moment del passat, es va viure una situació similar que va ser dolorosa —emocionalment o físicament—, i el cervell ho va registrar com a possible amenaça. Aquest, que és molt literal, quan detecta un patró conegut, activa respostes de supervivència com si estigués passant de nou. Per tant, inicia la descàrrega de neurotransmissors associats a l’estrès i preparació del cos per a respostes de defensa, fugida o bloqueig.
No és, doncs, una “reacció exagerada”, sinó una resposta neurobiològica coherent amb la percepció de perill.
Quan aquest sistema d’alerta es manté actiu, sovint apareixen les rumiacions: pensaments repetitius, circulars i poc resolutius que intenten donar explicacions o anticipar perills per a “preparar-nos” i protegir-nos d’aquests. A la pràctica, però, generen malestar i no ajuden gaire a protegir-se, però sí provoquen
- Dificultat per calmar-se
- Preocupació constant
- Interpretacions rígides de la realitat
- Augment de l’ansietat
En aquests moments d’estrès intentar raonar per fer-los abaixar l’angoixa, la por o la ira pot no funcionar d’entrada i caldrà ajudar-lo a “desactivar” els mecanismes que desencadenen l’angoixa, la por o l’emoció que sigui, ja que en aquests casos no són emocions que responguin a una realitat, sinó la resposta a un record dolorós. Treballar aquell record, fer conscient el nen o la nena que allò que va passar no està passant en aquest moment i ajudar-lo a generar estratègies per protegir-se si allò que l’incomoda es repeteix és imprescindible.
Així mateix, minimitzar l’impacte de les rumiacions també és important. Les afirmacions positives, la respiració conscient o la meditació guiada són eines que ajuden a canviar el diàleg intern i promouen la calma a partir de les experiències repetides de seguretat i validació emocional. Així com crear espais a l’aula o a casa còmode, acollidor i amb diferents “joguines” sensorials, contes, textures… on tornar a la calma. Potser, després de colpejar els coixins, cridar o utilitzar alguna eina de gestió emocional, com les nostres cartes, Sentir per Créixer, disponibles a la botiga d’Etsy Racó de la Calma.
Les persones neurodivergents som més propenses a aquest tipus de pensaments “intrusius”, ja que tendim a rebre més penalitzacions pel nostre comportament “desajustat”. El Sistema nerviós tendeix a ser més sensible i, per tant, a percebre més informació de l’entorn i, per tant, es sobrecarrega abans que el de les persones neurotípiques i col·lapsa. Moment en el qual, poden aparéixer emocions intenses i l’amonestació de l’entorn, que sovint jutja el comportament d’exagerat.
Si el procés es repeteix sovint, apareix l’emmascarament, una estratègia de supervivència per evitar, precisament, les reaccions adverses de l’entorn. Aquesta consisteix en deixar de mostrar certes reaccions per semblar “normal” (sigui el que sigui el que això signifiqui…). Amb l’emmascarament, doncs, desapareixen les estratègies de regulació emocional.
El primer pas per evitar (o si més no acompanyar) un col·lapse és permetre (i permetre'ns) expressar els sentiments i emocions
Quan l’adult es permet plorar, enfadar-se, posar límits… l’infant, que aprèn per imitació, també ho farà. I és més probable que abans d’arribar a un moment de descontrol absolut (una “rebequeria”, per exemple) dóni senyals del seu seu estat emocional i el puguem acompanyar millor.
No sempre podrem evitar una rebequeria (com tampoc podrem evitar sempre un col·lapse emocional i/o sensorial), ni cal fer-ho tampoc! Els nens necessiten aprendre a gestionar la frustració, els límits i, en definitiva, les dificultats a través de la pràctica. Cal saber, doncs, que les “rebequeries” , els plors intensos, els crits, en definitiva l’expressió de la ràbia o la tristesa… no són un senyal de mala educació, sinó de la incapacitat de sostenir (encara) el que estan vivint. Amb pràctica, acompanyament i límits (no tot està permés i això ho han de tenir clar per el seu propi desenvolupament saludable) , n’aprendran. De la mateixa manera que aprendran a protegir-se dels entorns, les persones i les situacions que els provoquen aquests sentiments… si els deixem!