Desenvolupament de la parla
Adquisició de la parla
Comunicar-nos és una necessitat vital i, per tant, l’adquisició del llenguatge és un procés natural que la majoria d’infants assoleixen de forma intuitiva en entrar en contacte amb la seva llengua materna: el cervell humà està disenyat per aconseguir-ho des de fa milers d’anys. De fet, a través de l’experiència d’orfenats en els quals hi havia nens sords, es va demostrar que aquests van desenvolupar una llengua signada pròpia (la seva llengua «materna») per poder relacionar-se fins i tot quan els adults no els hi ensenyaven.
Tot i així, hi ha diferents motius pels quals alguns infants (o adults) poden mostrar dificultats comunicatives. Aquestes poden ser molt variades i tenir origens molt diferents: des d’afàsies adquirides (per exemple per un traumatisme que afecta una de les àrees cerebrals del llenguatge) a trastorns del llenguatge, passant per dificultats en el sistema auditiu, autisme, etc.
En el cas de les persones sordes hi ha un mite molt estés fins i tot entre el professorat, logopedes, pediatres, etc. que considera que la introducció de la llengua de signes -que és una llengua oficial amb igualtat de condicions legals a Catalunya que l’aranès, el castella i el català- dificulta l’adquisició de la parla. No només no hi ha evidència científica d’això sinó que s’ha demostrat que els infants que tenen la possibilitat d’aprendre llengua de signes presenten menys dificultats en l’adquisició de la parla i l’escriptura ja que tenen una llengua perfectament comprensible per a ells, que els permet comunicar-se i aprendre disminuint les barreres. De fet, la llengua de signes s’ha demostrat un mitjà eficaç per trencar les barreres de molts col·lectius que presenten dificultats amb la llengua oral, com és el cas dels autistes no parlants. Ja que contràriament al que es creu, les persones autistes no parlants no tenen perquè tenir cap discapacitat intel·lectual i amb els suports necessaris poden comunicar-se, escriure, estudiar, treballar…
Parla per imitació: el sistema auditiu
Per poder desenvolupar la parla cal que els nadons sentin altres persones parlant i sentir-se a si mateixes/os, aprenen per imitació.
Està àmpliament demostrada la relació entre entorns pobres en estímuls (per exemple bebès que es crien en orfenats o en situacions de desatenció greu) i l’aparició de dificultats en el desenvolupament del sistema nerviós.
Per poder imitar els sons i adaptar les produccions pròpies per tal que coincideixin amb les paraules que el nadó sent, cal que el seu sistema auditiu funcioni correctament. Si el sistema auditiu no funciona correctament o es produeixen dificultats per captar els sons propis i de l’entorn (sordesa, tinnitus, hiperacússia…) el procés de la parla es pot veure molt afectat en funció de la gravetat de la situació.
Com funciona el sistema auditiu?
Per poder desenvolupar la parla cal que els nadons sentin altres persones parlant i sentir-se a si mateixes/os, aprenen per imitació.
Està àmpliament demostrada la relació entre entorns pobres en estímuls (per exemple bebès que es crien en orfenats o en situacions de desatenció greu) i l’aparició de dificultats en el desenvolupament del Sistema nerviós.
Per poder imitar els sons i adaptar les produccions pròpies per tal que coincideixin amb les paraules que el nadó sent, cal que el seu sistema auditiu funcioni correctament.
Les ones sonores que són dirigides des del pavelló auditiu a través del conducte auditiu, fan vibrar el timpà i aquesta vibració es transmet i s’amplifica a través de la cadena d’ossos de l’oïda mitja (enclusa, martell i estrep), la qual colpeja una membrana anomenada finestra oval, ja a l’oïda interna.
Aquest moviment provoca el desplaçament del líquid de l‘escala vestibular (una de les tres parts en què es divideix la còclea, juntament amb l’escala mitja i la timpànica), empenyent contra diferents parts de la membrana basilar en funció de la freqüència del so. Aquest desplaçament de líquid que empeny i modifica la membrana basilar provoca que les cèl·lules ciliades, anàlogues als cons i els bastons de l’ull i localitzades entre la membrana basilar i la tectorial (dins de l’escala mitja de la còclea), s’estimulin.
La informació arribarà al nervi auditiu, que transmet la informació a diferents parts del cervell per ser analitzada i interpretada com a so.
Principals dificultats auditives en la infància
Parlem d’hipoacússia quan no es poden percebre sons d’intensitat inferior a 25 db. Afecta al 5% de la població mundial, dels quals 34 milions són infants, tot i que el 60% es podrien prevenir. En canvi, la sordesa provoca una pèrdua auditiva és més profunda i calen sistemes comunicatius alternatius, com la llengua de signes.
L’afectació per a l’adquisició del llenguatge i, per tant, per a la vida escolar i social, depén de 3 factors:
– La lateralitat: les hipoacússies unilaterals (només afecten una oïda) tenen poca incidència en el desenvolupament acadèmic. Sovint, sotuant l’alumne e prop de la taula del mestre, controlar el soroll ambiental i assegurar-se que està sentint correctament el que es diu és suficient. En canvi, quan la pèrdua auditiva afecta ambdues oídes l’alteració en l’adquisició de la parla serà molt més gran i caldrà aplicar-hi mesures més específiques.
– El grau de pèrdua auditiva: la pèrdua auditiva es pot classificar en lleu, quan es requereix una intensitat de so d’entre 26 i 40 decibels per sentir; moderada (entre 41 i 60 decibels), greu (d’entre 61 i 80 decibels) i profunda (intensitats superiors a 81 decibels). A major grau de pèrdua auditiva, més dificultats.
– L’edat d’aparició: si apareix abans de l’inici de la parla, és a dir, abans dels dos anys, l’afectació en l’adquisició de la parla serà molt gran. De la mateixa manera, si apareix en el moment en qual l’infant comença a adquirir la parla però encara no ho fa amb fluïdesa,, entre els 2 i els 5 anys, el grau d’afectació en la parla també serà molt alt. En canvi, les hipoacússies postlocutives, aquelles que apareixen a partir dels 6 anys, l’adquisició del llenguatge no es sol veure afectada.
Les hipoacússies de transmissió, aquelles que afecten l’oïda externa o mitja, són les més freqüents durant la infància i el principal motiu d’aquestes és l’otitis, ja que les trompes d’Eustaqui dels nens són més curtes i menys inclinades que les dels adults, la qual cosa provoca que amb facilitat els mocs acumulats a les vies respiratòries arribin a l’oïda. Normalment produeixen pèrdues auditives lleus o moderades (inferiors a 60 dB), per la qual cosa la producció de la parla no es sol veure gaire afectada, però si són freqüents poden produir interferències en el procés.
També és freqüent que es produeixin hipoacússies pel bloqueig del canal auditiu, ja sigui per la presència de taps de cera (que caldrà retirar periòdicament per evitar la pèrdua auditiva que comporten interfereixi en la comunicació de l’infant), la presència de cossos estranys o l’atrèsia del canal auditiu, és a dir, que un o ambdós canals quedin parcial o totalment tancats durant la fase prenatal. Les perforacions timpàniques, que en funció de la gravetat de la ferida i la seva ubicació poden produir major o menor pèrdua, també són força freqüents.
En canvi, les hipoacússies neurosensorials, aquelles que afecten la còclea o el nervi auditiu, són més complexes, ja que comporten canvis en el sistema nerviós central deguts a la plasticitat. Les causes són diverses: des de medicament que afecten les cèl·lules ciliades, infeccions a l’etapa prenatal per citomegalovirus, toxoplasmosi, sífilis o herpes simple; per rubèola entre les 6 i les 10 primeres setmanes de vida… o la síndrome alcohòlica fetal, entre d’altres.
El tínnitus, és a dir, la percepció d’un so produït per la constricció d’una artèria (tínnitus objectiu, el pot sentir una tercera persona) o altres causes, com la pèrdua auditiva induïda pel soroll o la hiperacússia. Aquesta darrera consisteix en un nivell de percepció més alt del so i un llindar de tolerància més baix, que quan es sobrepassa provoca malestar i fins i tot dolor. En persones autistes (i amb altres neurodivergències) la hiperacússia amb tinnitus sever és força freqüent degut al Desordre del processament Sensorial que acostumen a patir [per a més info visitar l’apartat neurodiversitat > Desordre del Prcoesament sensorial].
Crea moments màgics en família
Materials de qualitat per imprimir i jugar!
Jocs de relació
Els jocs de relació estan pensat per ajudar l’infant a establir relacions entre les diferents imatges o objectes, però també es poden aprofitar per treballar els camps semàntics de les professions, els animals, el menjar… Com a suport visual per crear històries i potenciar la parla i l’adquisició de vocabulari, per establir una comunicació més fluïda, especialment si l’infant presenta dificultats en la comunicació oral: se li poden oferir diferents imatges que representen menjar o accions com jugar, fer caca, etc. i demanar-li que assenyali allò que li passa o vol fer.
Joc de les estacions
Aquest joc amb cartes de diferents colors per a cada estació de l’any conté diferents imatges (amb el corresponent nom) relacionades amb cada estació. Permet ampliar el vocabulari, inferir les característiques de cada estació si es juga a endevinar quina estació estan representant les cartes seleccionades; es pot fer servir com un mèmori, com un joc per establir relacions entre les diferents cartes (de causalitat…) i molt més!
Flashcards de vocabulari
Aquestes targetes de vocabulari (de la família, els colors, animals, parts del cos…) tenen un diseny visual i atractiu que faran que els infants vulguin jugar-hi de mil maneres: com un mèmori, com un joc de relacions (quina carta es relaciona amb…), com un «veig, veig»… Les opcions són infinites!
Més Informació
Als següents enllaços disposaràs de més informació sobre les dificultats comunicatives que poden sorgir en els diferents casos, així com d’eines per treballar-les.

Trastorn Específic del llenguatge (TEL)

Afàsies

