L’afectació per a l’adquisició del llenguatge i, per tant, per a la vida escolar i social, depén de 3 factors:

– La lateralitat: les hipoacússies unilaterals (només afecten una oïda) tenen poca incidència en el desenvolupament acadèmic. Sovint, sotuant l’alumne e prop de la taula del mestre, controlar el soroll ambiental i assegurar-se que està sentint correctament el que es diu és suficient. En canvi, quan la pèrdua auditiva afecta ambdues oídes l’alteració en l’adquisició de la parla serà molt més gran i caldrà aplicar-hi mesures més específiques.

– El grau de pèrdua auditiva: la pèrdua auditiva es pot classificar en lleu, quan es requereix una intensitat de so d’entre 26 i 40 decibels per sentir; moderada (entre 41 i 60 decibels), greu (d’entre 61 i 80 decibels) i profunda (intensitats superiors a 81 decibels). A major grau de pèrdua auditiva, més dificultats.

– L’edat d’aparició: si apareix abans de l’inici de la parla, és a dir, abans dels dos anys, l’afectació en l’adquisició de la parla serà molt gran. De la mateixa manera, si apareix en el moment en qual  l’infant comença a adquirir la parla però encara no ho fa amb fluïdesa,, entre els 2 i els 5 anys, el grau d’afectació en la parla també serà molt alt. En canvi, les hipoacússies postlocutives, aquelles que apareixen a partir dels 6 anys, l’adquisició del llenguatge no es sol veure afectada.

Les hipoacússies de transmissió, aquelles que afecten l’oïda externa o mitja, són les més freqüents durant la infància i el principal motiu d’aquestes és l’otitis, ja que les trompes d’Eustaqui dels nens són més curtes i menys inclinades que les dels adults, la qual cosa provoca que amb facilitat els mocs acumulats a les vies respiratòries arribin a l’oïda. Normalment produeixen pèrdues auditives lleus o moderades (inferiors a 60 dB), per la qual cosa la producció de la parla no es sol veure gaire afectada, però si són freqüents poden produir interferències en el procés. 

També és freqüent que es produeixin hipoacússies pel bloqueig del canal auditiu, ja sigui per la presència de taps de cera (que caldrà retirar periòdicament per evitar la pèrdua auditiva que comporten interfereixi en la comunicació de l’infant), la presència de cossos estranys o l’atrèsia del canal auditiu, és a dir, que un o ambdós canals quedin parcial o totalment tancats durant la fase prenatal. Les perforacions timpàniques, que en funció de la gravetat de la ferida i la seva ubicació poden produir major o menor pèrdua, també són força freqüents.

En canvi, les hipoacússies neurosensorials, aquelles que afecten la còclea o el nervi auditiu, són més complexes, ja que comporten canvis en el sistema nerviós central deguts a la plasticitat. Les causes són diverses: des de medicament que afecten les cèl·lules ciliades, infeccions a l’etapa prenatal per citomegalovirus, toxoplasmosi, sífilis o herpes simple;  per rubèola entre les 6 i les 10 primeres setmanes de vida… o la síndrome alcohòlica fetal, entre d’altres.

El tínnitus, és a dir, la percepció d’un so produït per la constricció d’una artèria (tínnitus objectiu, el pot sentir una tercera persona) o altres causes, com la pèrdua auditiva induïda pel soroll o la hiperacússia. Aquesta darrera consisteix en un nivell de percepció més alt del so i un llindar de tolerància més baix, que quan es sobrepassa provoca malestar i fins i tot dolor. En persones autistes (i amb altres neurodivergències) la hiperacússia amb tinnitus sever és força freqüent degut al Desordre del processament Sensorial que acostumen a patir [per a més info visitar l’apartat neurodiversitat > Desordre del Prcoesament sensorial].