TDAH
“La nostra tasca no és posar el que hi manca als nens, sinó treure el que ja hi tenen dins.”
Ken Robinson
Què és el TDAH?
El TDAH o dèficit d’atenció amb hiperactivitat, segons el manual de diagnòstic clínic de l’Associació Americana de Psicologia (APA), el DSM-V-TR, és un trastorn del neurodesenvolupament que es caracteritza per un patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix amb el funcionament o el desenvolupament. El diagnòstic requereix que aquests símptomes apareguin abans dels 12 anys, que siguin presents en dos o més entorns (per exemple, casa i escola), i que redueixin significativament la qualitat del funcionament social, acadèmic o laboral. El DSM-V-TR distingeix tres presentacions principals del TDAH: la predominantment inatenta, la predominantment hiperactiva/impulsiva, i la combinada. Entre els símptomes d’inatenció s’inclouen dificultats per mantenir l’atenció, desorganització i descuits freqüents; mentre que els símptomes de hiperactivitat-impulsivitat poden incloure una activitat motora excessiva, dificultats per romandre assegut, parlar en excés o interrompre els altres.
En canvi, des de la perspectiva de la Neurodiversitat, el TDAH, també conegut amb el nom d’atenció divergent, és un neurotip, no un trastorn. Es caracteritza per una manera diferent de processar la informació i de respondre a l’entorn, amb capacitats especials per al pensament no lineal, la creativitat espontània i la hiperatenció en àrees d’interès propi. Aquesta visió defensa que la diferència atencional no és una disfunció, sinó una variant natural de la cognició humana que pot aportar gran valor a la societat, especialment en entorns que valoren la innovació, la flexibilitat o la resposta ràpida a estímuls canviants. Des d’aquest enfocament, el context social i educatiu juga un paper clau en determinar si aquestes diferències es perceben com una discapacitat o com una capacitat singular.
Atenció divergent
L’atenció en les persones amb TDAH no és deficitària en el sentit clàssic de “no tenir-ne”, sinó que es tracta d’un patró diferent de regulació atencional. La dificultat principal no és tant posar atenció, sinó mantenir-la de manera sostinguda, dirigir-la de forma voluntària i regular-la en funció de la importància d’una tasca. En contextos avorrits o poc estimulants, la ment tendeix a divagar; però, paradoxalment, en situacions d’alta motivació o d’interès personal, poden assolir estats d’hiperatenció (o hiperfocus), on l’individu queda profundament immers en una activitat concreta durant hores. Això s’explica per una activació cerebral diferent de la neurotípica:
- Còrtex prefrontal dorsolateral: és responsable de les funcions executives com la planificació, la presa de decisions, la regulació emocional i l’atenció sostinguda. En el TDAH presenta menor activació i una connectivitat funcional reduïda, la qual cosa dificulta mantenir l’atenció de manera voluntària i regular la impulsivitat.
- Cíngol anterior: està implicat en el control de l’atenció, la detecció d’errors i la regulació del comportament. En el TDAH, sovint mostra activació disminuïda, cosa que es tradueix en dificultats per inhibir respostes.
- Estriat: forma part del circuit dopaminèrgic de recompensa i motivació. Es detecta una disminució dels nivells de dopamina, un neurotransmissor clau per a la motivació i la sensació de recompensa. Això fa que les tasques rutinàries o poc gratificants siguin especialment difícils de sostenir.
- Cerebel: tradicionalment associat al moviment, però cada cop més vinculat a funcions cognitives com l’atenció i la coordinació del pensament. En el TDAH, s’ha trobat que pot tenir una activitat irregular.
Quan una persona amb TDAH estudia o treballa, les diferències funcionals del cervell es poden traduir en:
Dificultat per començar tasques que no proporcionen una recompensa immediata.
Canvis freqüents d’activitat sense acabar el que han començat.
Alt nivell de distracció davant estímuls externs (sorolls, converses) o interns (pensaments recurrents).
Alta capacitat creativa i resolutiva en moments de pressió o quan el tema desperta un interès intens.
Aquestes diferències no són símptomes d’incapacitat, sinó d’un cervell amb una arquitectura funcional diferent, que pot destacar en entorns dinàmics, creatius o on es valora la capacitat d’improvisació i connexió ràpida entre idees.
TDAH: trastorn neurobiològic o avantatge evolutiu?
Diverses teories i autores han considerat el TDAH no només com una condició amb desafiaments, sinó com un possible avantatge evolutiu dins de l’espècie humana. Un dels referents més destacats d’aquesta visió és el psiquiatre Edward Hallowell, que descriu el cervell amb TDAH com un “cervell de Ferrari amb frens de bicicleta”, capaç de processar gran quantitat d’estímuls a gran velocitat però amb dificultats per regular aquest flux. Segons ell, aquesta mena de cervell pot resultar extremadament útil en entorns que requereixen agilitat mental, resposta ràpida i pensament creatiu, com els ecosistemes de presa de decisions ràpida o de crisi.
Un altre autor influent és Thom Hartmann, que en la seva teoria del “Hunter in a Farmer’s World” (Caçador en un món d’agricultors), proposa que les característiques del TDAH —com la impulsivitat, la hiperactivitat i l’atenció dispersa— són trets adaptatius que haurien tingut un gran valor en societats de caçadors-recol·lectors. Aquestes persones haurien estat més aptes per explorar territoris nous, detectar perills immediats, prendre decisions intuïtives i mantenir una vigilància constant sobre l’entorn. En canvi, aquests mateixos trets poden resultar problemàtics en entorns sedentaris, com les escoles tradicionals o oficines, que valoren la rutina i la constància.
El psicòleg Russell Barkley, tot i defensar una visió més clínica del TDAH, reconeix que certes característiques poden representar un avantatge evolutiu en entorns determinats. Ha assenyalat que els individus amb TDAH poden mostrar una gran capacitat d’innovació, resistència al fracàs, i una energia gairebé inesgotable quan treballen en allò que els apassiona. En l’àmbit empresarial, artístic i tecnològic, aquest perfil cognitiu pot ser altament valuós, ja que propicia una manera única de veure el món i de generar idees fora del pensament convencional.
També cal esmentar la mirada de la filòsofa i activista neurodivergent Judy Singer, que, tot i no parlar específicament del TDAH des d’un punt de vista evolutiu, defensa el concepte de neurodiversitat com a valor adaptatiu de l’espècie humana. Segons Singer, la diversitat neurològica, com la que representen el TDAH o l’autisme, no només ha coexistit amb la societat al llarg del temps, sinó que ha estat clau per a la seva evolució cultural, tecnològica i creativa.
Adaptacions a l'aula
Adaptacions metodològiques i d’avaluació
Fraccionar les tasques llargues en parts més curtes i gestionables.
Utilitzar instruccions clares i visuals, amb passos seqüenciats.
Donar temps addicional en exàmens o activitats escrites.
Permetre l’ús de tecnologies de suport: ordinadors, gravadores de veu, aplicacions per a l’organització (com calendaris visuals o temporitzadors).
Diversificar les formes d’avaluació (oral, projectes visuals, presentacions) per evitar el bloqueig de les proves escrites.
Utilitzar activitats interactives i amb moviment, que involucrin més canals sensorials (aprenentatge multisensorial).
Adaptacions ambientals
Col·locar l’alumne en un lloc amb poques distraccions visuals i sonores (a prop del professor, lluny de finestres o passadissos).
Permetre l’ús de coixins sensorials o cadires mòbils per regular la hiperactivitat sense interrompre la classe.
Donar accés a un espai tranquil per quan necessiti autorregular-se o reduir l’estrès.
Oferir petites pauses programades per moure’s entre tasques.
Suport en l’organització i la gestió del temps
- Fer servir agendes visuals, horaris amb pictogrames o codis de colors per estructurar la jornada.
- Ajudar a planificar tasques llargues amb calendaris de passos i terminis parcials.
- Revisió periòdica de la motxilla, agenda i materials, amb suport d’un adult si cal.
Adaptacions en la comunicació i la relació
Mantenir una comunicació clara, empàtica i no punitiva.
Donar feedback positiu i immediat, reforçant els èxits i l’esforç.
Utilitzar contractes de comportament o sistemes de reforç positiu, amb objectius concrets i assolibles.
Evitar càstigs públics o comparacions amb altres alumnes.
Fomentar la seva participació en activitats cooperatives amb rols clars.
Suport emocional i psicoeducatiu
Treballar l’autoestima i la confiança, evitant etiquetes com “vague” o “problemàtic”.
Ensenyar habilitats d’autoregulació emocional i tècniques d’atenció plena (mindfulness).
Potenciar les seves fortaleses (creativitat, imaginació, espontaneïtat) en activitats escolars.
Coordinació amb la família i, si cal, amb professionals externs (psicòlegs, pedagogs, terapeutes).
Aquestes adaptacions no només milloren el rendiment acadèmic, sinó que ajuden l’alumne amb TDAH a sentir-se comprès, valorat i capaç, fomentant així un desenvolupament integral.