El Sorgiment de l'Islam i l'aparició de l'Al Andalus
El sorgiment de la tercera religió monoteïsta, l’Islam, va iniciar un gran imperi que a la Península es va concretar en l’Al-Andalus.
El regadiu, la cultura de l’aigua, la música (la gralla, el flamenc, la rumba…) són part del llegat que ens han deixat.
L'Islam i les religions monoteistes
L’Islam, juntament amb el Judaïsme i el Cristianisme és una de les “religions del llibre”, ja que les tres són monoteïstes i amb un origen comú
Judaïsme
És la més antiga de les religions abrahàmiques (Judaisme, cristianisme i Islam).
Farà uns 3.500 anys al nord de la Península Aràbiga, a la zona de Mesopotàmia va sorgir la primera religió monoteista: el judaisme.
Segons la tradición religiosa, Abraham va ser escollit per Déu i li ordenà que abandonés casa seva, els seus costums i la seva religió (politeista). Déu li promet que si el segueix a ell (creació del Judaisme) es convertirà en el rei d’una gran nació a “la terra promesa”, Canaan i aquest és l’origen de la formació de l’estat d’Israel després de la II Guerra Mundial:
Les dades arqueològiques mostren que el procés va ser molt més lent: la conquesta de Canaan (la terra que segons el text bíblic Déu va prometre als descendents d’Abraham) va durar uns quants segles i l’abandonament del politeisme també.
Poc a poc, va sorgir el Regne d’Israel, el qual va acabar formant part de l’Imperi Romà. Després de diversos intents d’independència per part dels jueus, els romans van destruir el temple de Jerusalem. Això va provocar la “diàspora” i molts jueus van fugir arreu del Mediterraini. Per això, trobarem jueus a totes les ciutats importants.
Cristianisme
Un d’aquests jueus va ser Jesús. Segons els seus seguidors, era el fill de Déu, que havia arribat farà uns 2.000 anys per salvar la humanitat del “pecat original” comés per Adam i Eva, els primers humans -segons el que creuen jueus, cristians i musulmans-quan mengen del fruit de l’arbre prohibit i són expulsats del paradís.
És crucificat pels romans, que creuen que vol ser el “rei” dels jueus i liderar una revolta. Els cristians creuen que parla del “regne de Déu” (el cel).
Els cristians, doncs, van sorgir com una branca del Judaisme i acepta la tradición jueva anterior: el text religiós dels jueus (els cristians l’anomenen Antic Testament de la Bíblia) i hi sumen tots els ensenyaments els deixebles de Jesús posen per escrit i que s’anomena Nou Testament de la Bíblia.
> Calendari: el calendari occidental es basa en la data de naixement (suposada) de Jesús. Aquest fet marca els esdeveniments en abans de Jesús/ Crist (aC) i després de Jesús/ Crist (dC).
L'Islam
A la Península Aràbiga entorn del 610dC, segons la creença dels musulmans, Mahoma va rebre l’anunci de Déu a través de l’arcàngel Gabriel de memoritzar la paraula de Déu i plasmar-la a l’Alcorà, que vol dir “recitació” en àrab.
L’Islam és una síntesi de cristianisme i judaisme, amb particularitats pròpies com els 5 pilars de l’Islam, que veurem més endavant.
Quina relació tenen les tres religions?
Totes apareixen a la Península Aràbiga, tot i que en moments diferents.
Les tres creuen en allò que es diu a l’Antic Testament, és a dir, en l’origen de la Humanitat amb Adam i Eva al paradís, també creuen en els profetes Abraham, Noé…
El cristianisme sorgeix com una escisió dins del Judaïsme, però els jueus no creuen en la figura de Jesús. Per a l’Islam, en canvi, és un profeta més, però no el fill de Déu i tampoc el profeta més important, ja que aquest és Mahoma/ Mohamed.
La Península Aràbiga abans de l'Islam
Abans del sorgiment de l’Islam al s. a la Península Aràbiga hi havia cristians, jueus, i gent que practicava el politeïsme. De totes aquestes religions l’Islam obté influències.
Al desert hi havia pobles nòmades, els beduïs, que es dedicaven al comerç caravaner i el pasturatge. Eren tribus independents liderades per un “xeic”. A la costa, en canvi, trobem terres fèrtils que permeten l’agricultura i la ramaderia per la qual cosa es poden crear assentaments estables. Hi havia ciutats molt riques pel comerç , com Iemen.
Malgrat les grans diferències culturals, tenen certes característiques comunes:
Són politeïstes, és a dir, creuen en molts déus.
Parlen àrab.
Rendeixen culte a la pedra negra, la Ka’ba i hi fan pelegrinatge.
A més, la Península es trobava en una de pas per a rutes comercials importants entre Orient i Occident i limita amb el ric continent africà. Per la qual cosa es troba entre diferents imperis molt importants del moment: l’imperi Persa Sassànida i l’imperi Bizantí, així com amb poblacions cristianes i jueves que viuen a les ciutats importants.
El sorgiment de l'Islam
Mahoma, el fundador de l’Islam neix el 570 a la ciutat de la Meca en una familia acomodada, però es queda orfe als sis anys. Amb el temps es posa a treballar de comerciant caravaner per a una vídua rica anomenada Jadicha amb qui es casa als 26 anys.
Un día, meditant al mont Hira entorn del 610, segons la tradició islámica, veu a l’Arcàngel Gabriel i aquest li ordena memoritzar i recitar els versos de l’Alcorà, el text sagrat islàmic. Per aquest motiu “Alcorà” significa recitació.
El llibre és un recull d’informació de la Bíblia amb actualitzacions pròpies de la nova religió -ja que les tres religions, com hem dit, tenen un origen comú- té 114 sunnes (capítols) dividits en versicles.
L’Hègira (622 dC)
Mahoma, persegit pels dirigents de la Meca als quals no els agraden les ensenyances del profeta,fuig a Yatrib -Medina-. Aquest fet marca l’ilici del calendari musulmà. Allà es convertirá en el líder polític i religiós i iniciarà una expansió territorial important fins a conquerir la Meca el 630 dC. A la seva mort el 632, una part important d’Aràbia era ja musulmana.
La creació d'un gran imperi i l'aparició de l'Al-Andalus
A la mort de Mahoma/Mohamed els seus successors inicien una conquesta territorial molt ràpida degut en part a l’atracció que exercia la nova religió entre la població i l’esgotament que hi havia als imperis veïns: Bizanci i l’Imperi Sassànida.
El califat ortodox (632-661):
Els successors de Mahoma es van triar entre els familiars i amics d’aquest; adoptaren el títol de califa o «successor del missatger de Déu»; i residiren a Medina. En aquest període,l’islam es va estendre per Síria, Palestina, Egipte, part del nord d’Àfrica, Mesopotàmia i Pèrsia.
El califat omeia (661-750):
Es va implantar la successió hereditària en la família dels omeies, i la capital del califat es va traslladar a Damasc. L’imperi musulmà va arribar en aquest moment a l’expansió màxima en estendre’s per l’oest cap al nord d’Àfrica i la península Ibèrica, i fins al Turquestan i la vall de l’Indus, per l’est.
El califat abbassí (750-1055):
Després del destronament dels omeies per part de la dinastia abbassí, la capital es va traslladar a Bagdad; i, després de les conquestes de Creta i de Sicília, l’expansió musulmana es va aturar. Finalment, els turcs van conquerir el califat l’any 1055, encara que els reis abbassís es van mantenir sota el domini turc fins a la presa de Bagdad pels mongols, l’any 1258.
.
L'Al Andalus
Quan els musulmans arriben a la Península, es troben que el regne Visigot està en decadència, ja que acaben de passar una guerra civil : a la mort del rei visigot Vítiza (710) s’enfronten els partidaris del fill, Àkhila, i els del noble Roderic. Roderic guanya la guerra i es converteix en rei, però els partidaris d’Àkhila, demanen ajuda al governador musulmà del Nord d’Àfrica, el qual el 711 envia un petit exèrcit comandat per Tariq. Quan travessen l’Estret de Gibraltar vencen a Roderic a la Batalla de Guadalete.
Aprofitant les rivalitats entre els nobles visigots, l’empobriment per la guerra i el cansament de la població hispanovisigoda, els musulmans travessen ràpidament la Península, posant-la sota el seu domini a partir de pactes amb els nobles visigots i alguna batalla. No obtenen pràcticament resistència. El 722 controlen la Península Ibèrica (excepte la Serralada Cantàbrica, on es troba un nucli de resistència hispanovisigòtica que donarà origen amb el temps al Regne d’Astúries).
Els musulmans segueixen el seu avenç cap a Europa fins que el 732 són aturats pels francs a la Batalla de Poitiers, quan ja havien conquerit una part important del territori franc. Carlemany (rei franc creador de l’Imperi Carolingi) expulsa els musulmans al sud dels Pirineus i crea un territori fronterer anomenat la Marca Hispànica, que dividirà en comtats. D’aquí sorgiran els comtats catalans i aragonesos.
La catalunya andalusina
Com hem vist, durant un breu temps (uns vuitanta anys) tot el territori de l’actual Catalunya va formar part de l’Al-Andalus. Però amb la formació de la Marca Hispànica alguns territoris (Barcena, Girona) es van mantenir sota domini cristià i altres (Lleida, Tarragona) van seguir formant part de l’Al Andalus durant 300 anys: primer, integrats dins de l’emirat i després del Califat de Còrdova. Al s. XI amb la fragmentació del Califat es van crear dos regnes de Taifes molt importants: la Taifa de Lleida i la de Tortosa.
Per la situació geogràfica, entre la Península i Europa, es van convertir en importants enclavaments comercials per on passaven importants rutes cap als Pirineus i a través de l’Ebre cap a Saragossa, una taifa molt important.