Autisme

"L'amor és el llenguatge universal que connecta cors, inclús quan les paraules són escasses"

Kerry Magro

Què és l'autisme?

Segons el DSM V, abreviació de “Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders” (Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals), l’autisme, sota la nomenclatura de TEA, és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per dificultats en la comunicació social i la presència de comportaments repetitius o restringits. Aquest diagnòstic identifica patrons específics de comportament, interessos o activitats, així com una sensibilitat única a estímuls sensorials. No obstant això, és important reconèixer que les manifestacions de l’autisme varien ampliament d’una persona a una altra.

D’altra banda, la perspectiva de la neurodiversitat -que emergeix com a moviment social i acadèmic a finals del segle XX impulsat per activistas i investigadors autistes i defensors dels drets de les persones amb diversitat funcional amb l’objectiu de promoure una comprensió més positiva i respectuosa de les diferències neurobiològiques- rebutja el terme TEA per considerar que l’autisme és una característica neurobioògica i no un trastorn. Sovint es propen els termes CEA (condició de l’espectre autista) o EA (espectre autista) en contrapartida al que es considera una visió capacitista, discriminatòria i poc arrelada a la realitat.

Considera l’autisme, a més, una variació natural de la diversitat humana, valorant més enllà de les dificultats (que hi són, i requereixen suport) les habilitats úniques que les persones autistes aporten a la societat, com la percepció detallada i la creativitat. Aquest paradigma es fonamenta en la idea que la diversitat cognitiva, emocional i conductual és inherent a la naturalesa humana. Sorgeix com una resposta crítica a les visions patologitzadores de les diferències neurobiològiques. A través de la promoció de la comprensió, el respecte i el suport, el paradigma de la neurodiversitat busca crear un entorn inclusiu on les persones autistes puguin desenvolupar-se i contribuir al seu potencial màxim.

Una mica d'història

La paraula autisme prové del terme llatí autismus, en la base del qual hi ha la paraula grega autós (un mateix), i va sorgir l’any 1911 per designar una de les característiques de l’esquizofrènia: la pèrdua de contacte amb la realitat. Per a Eugen Bleuler, consistia en un mecanisme de defensa secundari a la dissociació d’idees i sentiments propis de l’esquizofrènia (Pacheco, 2018). I encara que posteriorment es va anar redefinint, continua essent molt vigent la connotació negativa. De fet, si es busca el seu significat al diccionari, obtindrem dues accepcions: la primera fa referència a una característica patològica de la personalitat de tancar-se en si mateixa; la segona és el terme mèdic segons el qual es tracta d’un trastorn del desenvolupament que afecta la interacció social i la comunicació, així com per l’aparició de patrons de comportament restringits, repetitius i estereotipats (Reial Acadèmia Espanyola, 2023).

L’any 1943 es va separar definitivament de l’esquizofrènia per la seva aparició primerenca, entre altres símptomes, amb els treballs de Léo Kanner i Hans Asperger (Pacheco, 2018). Això va suposar un gran avenç per a la comprensió de la condició, encara que les perspectives dels diferents autors eren diferents: si Kanner va posar èmfasi en la importància de l’autisme com una condició del desenvolupament, Asperger va descriure comportaments que s’assemblaven més a un trastorn de la personalitat i va informar que els pares dels seus casos mostraven problemes similars (Rosen et al., 2021).

Entre els anys seixanta i setanta del segle passat es va avançar molt en la conceptualització i diagnòstic de l’autisme: es va crear la primera llista de verificació per avaluar els possibles trets d’autisme; van aparèixer diverses línies d’investigació que coincidien en la seva diferenciació respecte a l’esquizofrènia, ja que no es considerava una manifestació primerenca d’aquesta, i autors com Rutter el 1978 van proposar noves definicions que incloïen capacitats lingüístiques i socials deficients, interessos restringits i conductes repetitives des d’edats primerenques. Aquesta perspectiva va ser inclosa al DSM-III (Rosen et al., 2021). A més, la Societat Nord-americana per a Nens Autistes va proposar una altra definició que incloïa ritmes i seqüències de desenvolupament inusuals i posava èmfasi en la hipo i la hipersensibilitat a l’ambient (Rosen et al., 2021).

Amb el DSM-V (American Psychological Association, 2023) s’abandona la multiplicitat de subcategories presents en les versions anteriors (com ara síndrome d’Asperger, trastorn autista…) i s’aposta per una perspectiva única: el trastorn de l’espectre autista o TEA, el qual es caracteritza per una presentació molt variada entre les diferents persones. Tanmateix, en la pràctica escolar i en altres àmbits, aquestes classificacions continuen sent molt presents, igual que el debat entorn del concepte mateix, que segueix sotmès a interpretacions diverses i sovint oposades. Això fa que els criteris actuals en què es basen la majoria de professionals per al seu diagnòstic encara estiguin lluny de ser considerats com a definitius (Artigas-Pallarès i Paula, 2012).

Autisme en positiu

Tot i que sovint es menystenen o s’infravaloren, l’autisme porta associades una serie d’habilitats molt positives que aporten molts avantatges com ara

La detecció de patrons: la ment autista processa la información de tal manera que detecta de forma molt ràpida patrons i relacions de similitud.

Una memòria molt detallada, que emmagatzema gran quantitat d’estímuls i molt vívids, la qual provoca major facilitat per conectar idees o fets que per a altres persones no són evidents.

Ment analítica i detallada. Aquest és el motiu pel qual molts nes/es autistes prefereixen jugar a passar pàgines d’un conte o a donar voltes a les rodes d’un cotxe de joguina, ja que els agrada analizar els elements de forma detallada, per parts, comprobar els mecanismes que provoquen el moviment de les peces, etc. Sovint s’ha considerat que es tractava de falta d’imaginació i d’una incapacitat per jugar “correctamente” quan es tracta d’una manifestació temprana d’una característica cognitiva a valorar.

Gran capacitat de concentració en tasques específiques (hiperenfocament) que porta la persona a una gran expertesa i profunditat de coneixements en els àmbits del seu interés.

Resolució de problemes d’una manera no convencional.

Alta sensibilitat emocional: l’anomenada “empatía autista” a diferencia del que es sol creure tendeix a ser major que en la población neurotípica. Tot i així les dificultats / diferències respecte les convencions socials que apareixen en extressar-la ocasionen la falsa creença que les persones autistes no són empàtiques i/o són molt planes emocionalment. Cal diferenciar entre el que les persones senten i el que la resta percep/interpreta del seu comportament ja que les formes d’expressió emocional autistes són diferents de les neurotípiques però això no invalida els seus sentiments.

Alta sensibilitat ambiental: sovint les persones autistes són capaces de registrar els estímuls sensorials (sorolls, llums, olors, tacte…) de forma més intensa que la majoria, la qual cosa és responsable de la major capacitat per captar detalls i matisos que la majoria no veu i com a conseqüència d’això, d’emmagatzemar en la memoria records també molt més detallats. Com a contrapartida, això és la causa dels “col·lapses sensorials” > una eina per evitar-los és realizar un perfil sensorial ja que si bé no totes les persones autistes són hipersensibles a tots els estímulos (potser als auditius sí però no als tàctils…) i fins i tot n’hi ha que són hiposensibles i no registren o registren a molt baix intensitat els estímuls o alguns d’ells, entorn del 90% presenten un desordre del processament sensorial (és a dir, aquesta condició que provoca una diferència important entre la intensitat de l’estímul i com el rep la persona). També, però, cal tenir en compte que en alguns àmbits les persones autistes pot ser menys sensibles que la majoria de la població a certs estímuls sensorials, per la qual cosa poden necessitar posar la música més alta, o els pot costar detectar senyals de gana, de dolor… per la qual cosa cal que generin estratègies per cobrir les necessitats bàsiques tot i no ser sempre conscients de què necessiten.

Això es deu a que un percentatge molt i molt alt de persones autistes presenten un desordre del processament sensorial (DPS), per la qual cosa és molt necessari que es facin un perfil sensorial per saber en quines àrees só hipersensibles (i cal que generin estratègies per no arribar a la saturació sensorial) i en quines altres són hiposensibles (i necessiten major intensitat per registrar els estímuls)

Teories evolutives

Diverses teories evolutives han intentat explicar per què les característiques pròpies de l’autisme podrien haver tingut un valor adaptatiu al llarg de la història de la humanitat. Aquestes hipòtesis parteixen del supòsit que la neurodiversitat no és una anomalia, sinó una expressió natural de la variabilitat humana, amb rols diferenciats però complementaris dins dels grups socials.

Una de les teories més conegudes és la del “forragejador solitari”, proposada per Christopher Badcock i Bernard Crespi. Segons aquesta hipòtesi, les persones amb trets autistes podrien haver estat especialment eficients en tasques que requerien concentració individual, autonomia i resistència a les pressions socials. En contextos prehistòrics, aquests individus haurien destacat com a observadors del medi natural, caçadors silenciosos o creadors d’eines, contribuint de manera fonamental a la supervivència del grup mitjançant habilitats analítiques i una forta memòria visual i procedural.

Des d’una altra perspectiva, Simon Baron-Cohen ha proposat la teoria del cervell sistematitzador, segons la qual l’autisme s’associa amb una capacitat elevada per entendre sistemes lògics i regularitats. Aquest estil cognitiu hauria estat altament útil en entorns on calia desenvolupar tecnologies primitives, comprendre patrons de comportament animal o predir fenòmens naturals. Així, les persones amb autisme podrien haver exercit un paper essencial com a guardians del coneixement i creadors de sistemes útils per al grup.

Altres autors, com Thomas Armstrong i Steve Silberman, defensen que la variabilitat cognitiva, incloent-hi els trets autistes, és una estratègia col·lectiva d’adaptació. Segons aquesta visió, la supervivència dels grups humans no depenia només de les habilitats socials o físiques, sinó també de la presència de persones amb capacitats excepcionals en l’observació, la perseverança, la resolució de problemes i l’especialització en tasques concretes. En aquest sentit, la neurodiversitat enriquia el grup amb perspectives complementàries, fent-lo més resilient i eficient davant els reptes ambientals.

També cal destacar la teoria del processament perceptiu millorat, desenvolupada per Laurent Mottron i Michelle Dawson, segons la qual les persones amb autisme presenten una capacitat superior per percebre detalls i una processació d’informació menys influïda pel context social. Aquest perfil cognitiu hauria estat avantatjós en activitats que requerien alta precisió, com la classificació de plantes, la fabricació d’eines o la detecció de canvis subtils en l’entorn.

Finalment, algunes aproximacions antropològiques com la teoria de la “domesticació humana”, proposada per Richard Wrangham, suggereixen que l’autisme podria representar una forma de desenvolupament menys marcada per les pressions de conformitat social. En aquest marc, els individus amb menys inclinació cap a la sociabilitat o la submissió podrien haver preservat trets humans primitius com l’autonomia, la racionalitat objectiva o la capacitat de resistir les influències grupals, contribuint així a l’equilibri i la diversitat dins de la comunitat.

En conjunt, aquestes teories evoquen una visió més rica i matisada de l’autisme, allunyada dels models purament clínics i centrada en el valor funcional que aquests perfils podrien haver tingut en l’evolució humana.