Altes Capacitats Intel·lectuals
“Si vols que els teus fills siguin intel·ligents, llegeix-los contes de fades. Si vols que siguin molt intel·ligents, llegeix-los molts contes de fades.”
Albert Einstein
Què són les Altes Capacitats Intel·lectuals (ACI)?
Les altes capacitats intel·lectuals fan referència a un conjunt de característiques cognitives que es manifesten en persones amb un funcionament intel·lectual molt superior a la mitjana. Aquest neurotip es pot expressar de manera diversa i no sempre implica rendiment acadèmic elevat. Actualment, les altes capacitats no s’identifiquen únicament per un coeficient intel·lectual (CI) alt, sinó per una combinació de capacitats cognitives, creatives, motivacionals i emocionals que indiquen un potencial elevat en un o més àmbits (intel·lectual, artístic, creatiu, etc.).
Segons models actuals com el de Joseph Renzulli, les altes capacitats emergeixen de la interacció entre capacitat intel·lectual superior, creativitat i compromís amb la tasca. Aquesta visió holística considera també l’entorn i les oportunitats com a factors clau per desenvolupar aquest potencial, el qual és dinàmic i si no es troba un context adeqüat és possible que no es desenvolupi o es perdi.
Monisme i pluralisme: dues aproximacions a la intel·ligència
1. Aproximacions monistes (unitàries)
Aquestes teories consideren la intel·ligència com una habilitat general única que es pot mesurar de forma objectiva i quantitativa. La més coneguda és la teoria de Charles Spearman (1904), que va formular el concepte de factor g (intel·ligència general). Spearman va observar que els resultats en diverses proves cognitives solen estar correlacionats, cosa que indicaria l’existència d’una capacitat general subjacent que intervé en totes les tasques intel·lectuals.
2. Aproximacions pluralistes (múltiples)
Aquestes teories defensen que la intel·ligència no és una sola capacitat, sinó un conjunt divers de competències independents. Una de les més influents és la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner (1983), que identifica vuit tipus d’intel·ligència (lingüística, lògico-matemàtica, musical, espacial, corporal-cinestèsica, interpersonal, intrapersonal i naturalista). Aquesta visió permet reconèixer perfils d’altes capacitats molt variats, més enllà dels criteris tradicionals basats només en el CI.
Característiques
Les persones amb altes capacitats solen presentar una sèrie de característiques cognitives i emocionals distintives, entre les quals destaquen:
Pensament arbori: capacitat per desenvolupar múltiples línies de pensament simultàniament, fent connexions complexes i no lineals.
Pensament visual i espacial molt desenvolupat, especialment en perfils visoespacials o creatius.
Hiperfocus: capacitat per mantenir una concentració intensa i sostinguda en àrees d’interès propi.
Alta curiositat i motivació intrínseca per aprendre, sovint autodidactes.
Velocitat de processament i comprensió profunda de conceptes abstractes des de molt joves.
Hipersensibilitat emocional i sensorial, sovint acompanyada d’una elevada empatia i intensitat emocional (overexcitabilities, segons Kazimierz Dabrowski).
Pensament crític i sentit de la justícia molt accentuat, que pot generar conflictes amb normes arbitràries o incoherències educatives.
Altres característiques amb les quals es presenta aquest neurotip són les següents:
Reptes: avorriment escolar, perfeccionisme, baixa tolerància a la frustració, dificultats d’encaix social, ansietat existencial.
Hipersensibilitat: a la crítica, als sorolls, a la injustícia, a les emocions pròpies i alienes.
Potencialitats: alta capacitat d’anàlisi, pensament abstracte i creativitat, empatia profunda i lideratge natural en projectes que els motiven.
Forma de pensament: no lineal, divergent, creativa, associativa, intensament introspectiva i amb facilitat per veure el “quadro general”.
Aquest neurotip es pot veure malentès si es força a adaptar-se a sistemes rígids o normatius. Per això, és essencial un entorn educatiu flexible i enriquit, que reconegui tant el potencial com les necessitats emocionals i socials d’aquests infants i adolescents.
Diagnòstic i dificultats de les proves
El diagnòstic de les altes capacitats sol incloure:
Tests psicomètrics de CI, com la WISC-V (per a infants) o la WAIS-IV (per a adults).
Proves de creativitat i pensament divergent, com el Torrance Test of Creative Thinking.
Observació sistemàtica i entrevistes amb famílies i docents.
Escales de valoració conductual (com el Renzulli Scales for Rating the Behavioral Characteristics of Superior Students).
Tot i això, cal tenir present que cap prova pot oferir una mesura definitiva o absoluta del potencial d’una persona. Com adverteix el psicòleg David Wechsler, creador d’una de les escales de CI més utilitzades, aquestes proves només poden donar una estimació aproximada del rendiment cognitiu en un moment determinat, i no han de confondre’s amb una definició global de la intel·ligència. A més, les condicions emocionals, culturals i ambientals poden afectar significativament els resultats.
Biaix cultural: moltes proves de CI, especialment les clàssiques com la WISC, WAIS o les escales de Stanford-Binet, parteixen de referents culturals propis del context occidental, blanc i de classe mitjana. Aquestes proves poden contenir:
Referències lingüístiques o conceptuals no conegudes per infants d’altres contextos culturals o socioeconòmics (ex.: vocabulari formal, situacions escolars específiques).
Contextos familiars i socials que suposen experiències comunes (llibres a casa, viatges, accés a tecnologia…).
Estils cognitius privilegiats: pensament analític i verbal sobre el visual, espacial o creatiu.
> Com a conseqüència, les persones d’origen immigrant, de famílies amb menor capital cultural o d’entorns minoritzats poden no mostrar el seu veritable potencial, obtenint puntuacions artificialment baixes. Autors com Robert Sternberg han criticat aquests models per la seva manca d’equitat i proposen proves més adaptades al context ecològic i cultural de cada individu.
Biaix de gènere: tradicionalment, les altes capacitats s’han associat amb característiques com la lògica, la competició o la visibilitat pública, atribuint-se més sovint als nens. Això ha provocat:
Infrarepresentació de nenes en la detecció d’altes capacitats, especialment en àrees STEM.
Diferents expectatives de conducta i rendiment segons el gènere (ex. nenes que destaquen poden passar desapercebudes perquè no molesten, mentre que nens amb el mateix perfil poden ser més visibles).
Nenes amb altes capacitats que se sobreadapten, amaguen el seu talent per encaixar, i acaben no sent identificades.
> Carol Dweck i Linda Silverman han parlat àmpliament d’aquest fenomen, subratllant que el talent femení pot quedar silenciat per rols socials i expectatives estereotipades.
Adaptacions a classe
Tot i tenir un potencial elevat, l’alumnat amb ACI no sempre progressa adequadament dins del sistema educatiu estàndard, que sovint no està dissenyat per atendre ritmes de pensament accelerats, preguntes profundes o formes d’aprenentatge no convencionals. Les principals raons per fer adaptación són les següents:
Evitar avorriment i desmotivació.
Prevenir trastorns emocionals com ansietat, baixa autoestima o frustració.
Prevenir la sobrecàrrega sensorial i emocional (són persones molt sensibles emocionalment i sensorial).
Fomentar el ple desenvolupament del potencial creatiu, intel·lectual i emocional.
Promoure l’equitat educativa.
Prevenir l’emmascarament i aconseguir que puguin desenvolupar-se i relacionar-se correctament.
Tipus d’adaptacions:
Enriquiment curricular: activitats més profundes, creatives o interdisciplinàries.
Compactació: reducció de continguts ja dominats.
Agrupaments flexibles: agrupacions per interessos o nivells cognitius.
Acceleració: avançar continguts o cursos si cal.
Tutories entre iguals i projectes d’investigació autònoms.
Diversificar les formes d’avaluació: oral, projectes visuals, presentacions… per evitar el bloqueig de les proves escrites provocades per la hiperexigència.
Evitar càstigs públics o comparacions amb altres alumnes.
Fomentar la seva participació en activitats cooperatives amb rols clars.
Donar accés a un espai tranquil per quan necessiti autorregular-se o reduir l’estrès.